La seva obra, hereva de la pintura de Matisse i del mediterranisme noucentista català d’abans de la guerra, s’oposava a l’artifici i el virtuosisme de la pintura que abundava durant els primers anys del franquisme i, a través del color i de l’essencialitat, feia una aposta per la modernitat. Es va mantenir fidel als seus principis artístics al llarg de tota la seva vida: sense caure en modes ni efectismes, va mantenir-se en una figuració molt personal, exceptuant una sèrie de collages de gran interès plàstic que va desenvolupar durant la dècada dels setanta. Juntament amb el seu marit, Albert Ràfols Casamada, va participar activament de les iniciatives més innovadores del moment i va formar part del procés de creació de l’escola de disseny Eina.